dimarts, 17 d’agost del 2010

Així doncs, solters o parellats?

La por a rebutjar a la solteria.

Més enllà de l’amor, de les pessigolles a la panxa, de les converces fins altes hores de la nit.. Encara més lluny del desig a ser estimat..o potser més aprop del que ens pensem.. Hi existeix la POR a rebutjar la vida de SOLTERS.

Ets en una situació bunica en el que tu mateix vas despedint poc a poc i sense poder equiparar-ho la teva vida de solter. Tu mateix estàs repriminte a sexe nou, a flirtejos que no van enlloc, a mirades i postures discretament provocatives al noi o la noia que treballa a la botiga de debant del bar on vas a fer el café pels matins…aquelles xerrades tant divertides entre nenes d’homes patètics, de com i quan…tralari-tralarà…Homes que no els fas ni homes, homes de conveniencia… D’aquelles “entre-relacions” que com en deiem entre amics eren “els barquilleros”, que et porten d’un port a l’atre i t’acompanyen en un viatge que sola seria molt avorrit. Tu mateix, tu mateix… i sembla no haber volta enrrera.

La vida de soltera és dinàmica és un no parar. Tot això et fa vibrar, et fa ser viva. Però evidentment acaba sent “cansina”. Per aquesta raó acavem preferint un mateix llit, el mateix sexe (i no ho dic com a menys complaent.. és bo aprendre a ser original i més creatiu amb un matex sexe, tot i això, és el mateix), la mateixa companyia, més segura. Les paraules dolces et comencen a envoltar, els mots de carinyu socials, les petites varalles revitalitzants, i sobretot els abroços per l’esquena d’imprevist. No hi ha res millor que això, en realitat. Estar segur que tens algú que sap el que t’agrada i no has de tornar a repetir la teva carta de presentació i prevenció.

En realitat, tu mateix ho decideixes .. serà perqué ho vols.., no? Però llavors perqué coninuem tenint por a allò que provoquem nosaltres? Sóm uns aterns enamorats de la por, crec que ens agrada! Quina vida més aburrida doncs… No, qui pateixi de pors.. i crec no equivocar-me si dic que en mesura ho fem tots, perqué no ens dediquem a transgiversar les nostres prioritats a l’hora de rumiar en tot allò que tenim? Les pors acaven sent doncs una protecció dabant l’afront a coses més importants a cada vida, passos més desisius , les coses que no volem veure.

Així doncs, solters o parellats?

dissabte, 27 de febrer del 2010

pi pinyoner

Qui ets? pregunto... ets la imatge que he volgut que siguis? Ets l'excusa de tots els meu errors o la font de les meves conductes..?
Mai he sabut ben bé que pensaves quan em miraves, abans creia que era bonic, sóc el que vols que sigui? Crec que havies imaginat quelcom millor per mi.
Crec que em mires i veus una altra amb mans infantils i cos de dona. Digam-ho, què no suportes. és culpa teva o meva... Ara tinc mans adultes i cos de nena que crida i crida sense so, amb la por d'ella mateixa que algú algun dia li ha creat, d'inocència recargolada que es castiga a diari si tu no ho havies fet, que plora en secret i fa riure als que estima per ser feliç. Que cerca l'home que pugui abandonar abans que l'abandoni.
Para i pensa en que passa al teu voltant, ja ho fas, no ho he dubtat mai... Actua, doncs, no tothom és com ella que t'exepta i t'espera n'hi ha, com jo, que ... t'exepten i t'esperan...

dos peus distrets entre les algues

Uns matins grocs de somnrriures inesperats
La comoditat gandula que regna aquesta casa.
Ja arriba la por que em fa no somniar,
i tu no te'n vas... la por es comença a esborrar.
Vull callar i sentir-te
Vull deixar aquest plor mut
Calla, no diguis res, fem d'això un somni màgic.
Somrriu, toca'm, que sigui el mar... que sigui el mar...
deixa't emportar per les algues quan relliscan els nostres peus sobre seu..
Tu et deixes i admires les paraules
que un dia deixarem de dir quan descobreixis que no sóc una fada,
ni tinc la màgia que creies que et faria diferent.
I és quan jo, aquest dia, et diré de marxar,
les algues t'arrelaràn i jo seguiré, altra cop, anar rodant.
Cercant de nou dos peus entre algues relliscant pel mar...

Un dia vaig desidir fer-me "artista"

La vida és més simple no pas com ens l’hem fet, l’entorn i les persones fan de nosaltres el que serà el nostre futur. Qui són ells per guiar-nos mitjançant un inconcient dócil i inexpert? Qui sóm nosaltres per influir al creixament, que entre eufemismes diem creixament personal, de aquells qui ens envolten?
Els més evolucionats s’aïllen en pobles desertics per no ser interrumputs ni influits per una societat que et persegueix incansablament per vestirte i engalanar-te de aptituds.
Existeix una altra tribu d’evolucionts; aquells qui saben, a partir d’una constant estrategia, riure’s del sistema i aconseguir una satisfacció individual inmersos a la societat, tot i que aquests siguin etiquetats com a bojos, boemis, artistes o inedaptats. Dintre d’aquest grup els mes ben vistos són els artistas, avui en dia qui ho vol pot fer-se artista, està de moda, un altra terme de la nostra societat que encara no he entés. Però jo no parlo d’aquests artístes, parlo dels que es comuniquen mitjançant l’art que es parlen a si mateixos que intenten explicar-se el món i conviure entre la gent sense que l’art els porti a vendra’s, recreant-se en la seva persona i intentant inevitablement buscar les seves respostes.
La resta, que els anomanarem els no-evolucionats, no fan més que seguir unes pautes estrictes, que per molt es diguin que segueixen una llibertat i persegueixin l'individulisme són fruit d’aquests estípuls impersonals que ens envolten.
Llavors, de que estem parlant? A partir d’aquest reonament, els que persisteixen entre la societat però tenen la capacitat de entendre-ho, sent concients de que la persona que són ha nescut a partir del que l’ha envoltat… són bojos? metra ens mantenim inmersos en ella actuarem com està estipulat, simplement com l’entorn ens demana a cada pas, cada segon. L’educació (el que està bé, el que està malament, modals…), la maduresa, (responsabilitat, comunicació), les amistats (recerca del jo), uns bons estudis (projecció de futur), la feina (adultesa), parella, fills, vellesa. Però de qué estem parlant? Quines bajanades, això és els que ens marca la naturalesa? Sempre pendents del futur, per asolir les fites i encara esperem que a més a més agafem la vellesa sanament.
I els qui no segueixes aquestes pautes? Hi ha dos tipus de prototips, els que intenten marcar-se les seves (…no enomenarem tribus socials) buscant el confort dels altres ja que si no no poden seguir-les i aquells qui hem denominat anteriorment inadeptats, personatges que acostumen a no fer vida social i a crear-se un món seu més confortable. Realment és embejable però trist. Són el que són i estan on estan per culpa teva, meva i el que tens al costat. Realment la seva vida els ompla, rutina, poca comunicació…però és la seva tot i això no és on hem d’anar.
La natura ens diu que sóm animals, amb això hi estem tots d’acord..no? No entrarem ara en temes de religio o creences.. Venint del fet que sóm animals, que a més a més sóm animals que ens comuniquem i ho hem aprés per necessitat i que diuen que reonem tot i no semblar que la majoria ho faci, partint d’això tant simple, que ens marca la naturalesa? Simplement procrear. Amb quina finalitat? Ara que evolucionadament representa que reonem ens podriem plantejar el fet que la naturalesa ens marca de tenir fills. Actualment tenir fills és una concequència egoísta. Vet aquí el que passa amb els nanus d’avui en dia, els marquem com deia abans una educació que ens han dit que és la correcta no fos cas que ens emfrontessim tots plegats i s’acavés el món, quina necessitat tenim en que después de nosaltres hi hagi més gent al planeta si nosaltres ja no hi serem? Egoísta. Gent que neix de les teves arrels per deixar-te marca en aquest món i tenir menys por del buit de la mort que ens espera i que la natura ens havia ensenyat a exceptar però que cada vegada la raó ens nega més a entendra-la.
Així doncs, sóm inmersos dins una societat de pors i egoisme i ja coneixem el funcionament d’una persona egoísta i plena de pors… aquella qui ha de envarcar el seu entorn perqué els seus pensaments no manquin de pes i raó. Per tant hem creat una societat egoísta i plena de pors que viu influenciant-se per no sentir-se sola i desamparada.
Un dia vaig decidir fer-me artista.

Proleg de la novela, cinc dits de la mà.

La meva prematura vida adulta s'inicia poc abans del fracàs de la pesseta. Paral·lelament amb el descobriment de la vida, la realitat lluny de casa com fins llavors. Seguit, la mort del meu avi, gran fiquara solemne. I poc després el sentiment d'avandó del meu pare.
Com vaig obrir aquesta etapa... no en donaré detalls, podria arribar a ser traumatic. Arrel, de'm despertà aquella mena de desig desenfrenatm del que no m'he desfet mai, a satisfer tot aquell que m'envoltava. En realitat, de satisfer-me. Recorrent persones i maneres de les que pogués adobtar i completar el meu cos buit. Rapidament vaig descobrir com trobar la manera de satisfer aquells homes que m'envoltaven. No fa ser difícil apendre a complaure adulecents reprimits. Passejava amb la cara de bona nena molt dominada que arrosegava des de ben petita, i que felisment m'hi arrepenjava. En realitat la odiava però tot i així m'acompanyava el meu dia a dia. Crec que seria el primer poder de conquista que he aprés a dominar. Mentrestant creixi en mi un dimoni de desig i passió que delia bojament per pacar, cercant el que em fes sentir més inquieta, obrint portes de pors, aquelles que havia negat tenir. Ansietat de sentir noves i diferents coses, mai en tenia proc, sempre més i més.
Manera amb la qual vaig perdre i fer un munt d'amistats. No n'estava gens satisfeta ja que això m'omplia de culpa. Trencava tots aquells lligams que em cansaven . Guanyava mirades de dones geloses que m'apunyalaven fent creixer en mi mateixa un sentitment brut i desarrelat.
Clar que malgrat tot plegat, sentia la necessitat de trobar en cada ú la calma que jo no poseia. Així doncs, com la majoria, vaig voler pensar que m'enamorava i representar el meu conte de fades. No vaig tardar gaire en adonar-me del fracas de les princesetes però vaig decidir recrear-m'hi acutuant dalt d'una ascenari que feia demostrar-me que falçament era igual que aquelles mirades geloses que tant em dolien. Creixia un sentiment inferior, un malltracte psicològic que a la vegada que em destruia em feia sentir viva.
Però m'hi vaig cansar, veia més enllà una dona lliure i estable que seria feliç per si mateixa. Una roptura guiada personalment per sentir-me poderosa altra vegada i recuperar l'energia que havia anat tapant.
Altra cop era reina de mi, odiant els contes i les nines vaig saber com deixar anar el dimoni. Tot aquell que intentés frenar-me seria ingnorat i apartat. Mica en mica crec que vaig saber com trobar una balança que possein el seu contral m'aportava la satisfacció suprema.

"aii.."

Omplo la banyera d'aigua tébia, sóm agost, mentre l'aigua raja sorollosament tranquila i xoca amb la que reposa estancada comença a emergir en ella bombolles de sabor recreant una massa densa d'espuma blanca...blanca. A lo foscor del bany encenc la espelma entre màgia de novetat, crec no haber disfrutat en molt de temps d'aquesta tranquilitat ensisadora. Entre música suau de yean tearsen començo a ballar el peu tastant l'aigua, que em rodeja nerviosa. Entro a poc a poc, i m'hi ensorro... em rodeja nerviosa. M'estiro i ella es calma. Si enfonso les orelles sento les bombolles petar silenciosament, semblen fer eco i quan respiro... tanco els ulls. Altres dies cantaria suaument deleitant-me d'una veu ressonant, fina i mentidera peró avui no, deixo anar suaument un "aii", m'escolto, el cor m'espanta, el so és fort i la panxa em fa soroll, no tinc gana, la deixo inflar i surar rodejada d'espuma blanca... blanca. El meu cos llueix color d'estiu, la pell mullada reflexa una vermellor d'espelma inquieta. Els ulls volen descansar, només descansar. La pell és suau, hidratada i em frego la cama lentament amb el peu... amb els dits. Em resegueixo jugant amb l'ombra del meu cos, els pits emergents com dos turons sobresaltan la planitud. Avui els admiro. El cabell m'acaricia l'esquena i l'espatlla... sembla fer-me passigolles. Els dits de panses ja descansen i deixo flotant-me entre sensacions calma i plenitud..
Trucan, sona un timbre fort, he quedat. M'atxeco llençant el braç per arribar a la toballola, m'aixugo corrents... la màgia .. s'ha acabat.
Obro la porta espitosa i surto de nou seca i freda al carrer.